El 20 de febrer, l’Idescat va fer públics els resultats definitius del padró d’habitants a 1 de gener de 2018, i també la població estrangera. La població estrangera resident a Catalunya era d’1.082.099 a 1 de gener del 2018 i representava el 14,2 % de la població catalana. El nombre d’estrangers va augmentar en 40.737 persones en un any, xifra que suposa un increment anual del 3,9 %. La població total va créixer un 0,6 %.

En els darrers nou anys, la població estrangera pràcticament sempre s’havia anat reduint any a any, i és a partir de l’any 2017 en què va experimentar un creixement moderat, de l’1,8 %. En aquest sentit, és essencial apuntar a que una part important del descens de la població estrangera fins el 2017 s’explica per les naturalitzacions, és a dir, població nascuda a l’estranger i que ha immigrat a Catalunya, que després de diversos anys de residència sol·liciten la nacionalitat administrativa espanyola. En aquests casos, deixen de constar com a estrangers, però segueixen constant com a nascuts a l’estranger.

El quadre següent mostra la dimensió del fenomen de les naturalitzacions i posa de relleu la importància de tenir en compte les persones nascudes a l’estranger per valorar les variacions de població. També evidencia que el creixement demogràfic és impulsat per l’augment de la població nascuda a l’estranger. Entre els anys 2017 i 2018 la població nascuda a l’estranger va créixer en 49.776 persones, mentre que el nombre de persones nascudes a Espanya va caure en 5.541 persones. En total, les persones nascudes a l’estranger representen l’any 2018 el 18,2 % de la població total.

Tant pel que fa al nombre d’estrangers com pel que fa al nombre de persones nascudes a l’estranger, Catalunya presenta uns percentatges molt elevats si es comparen amb els d’algunes economies properes.

En el conjunt de l’Estat, Catalunya és la tercera CA amb més població nascuda a l’estranger, per darrere de Canàries (18,6 %) i Madrid (18,5 %). A Catalunya, entre la població nascuda a l’estranger, cal destacar la provinent del Marroc (15,8%), Equador (6,0 %) i Romania (5,7 %).

El fenomen de les naturalitzacions es percep amb més evidència en comunitats determinades, en particular als països llatinoamericans. El fet que les persones d’aquests països puguin obtenir la nacionalitat després de dos anys de residència, i que puguin mantenir la seva nacionalitat d’origen, junt amb l’espanyola, pot ajudar a explicar part del fenomen.

Podreu consultar més informació en un requadre específic sobre aquest tema publicat recentment en la Nota de Conjuntura 104.