La COVID-19 ha implicat alguns canvis disruptius en els nostres hàbits. En l’àmbit laboral, les restriccions a la mobilitat han obligat a reorganitzar part de l’activitat productiva, amb un ús molt més intensiu del teletreball a totes les economies avançades.

Tot i que no existeixen dades oficials que quantifiquin estrictament el teletreball, l’Enquesta de població activa (EPA) sí que proporciona informació sobre el treball a distància, que és una bona aproximació i s’utilitza habitualment per analitzar l’ús del teletreball. D’acord amb l’EPA, l’any 2019 un 8,6 % de la població ocupada a Catalunya va realitzar treball des del seu domicili. En particular, un 4,6 % de la població ocupada va treballar des del domicili més de la meitat de dies, mentre que un 4,0 % va teletreballar ocasionalment (aquesta opció inclouria fórmules de teletreball setmanal de menys de la meitat de dies, però també un teletreball més ocasional que es realitza només alguns cops l’any).

L’any 2019, a la UE-27, un 14,4 % dels ocupats realitzava algun treball al seu domicili, amb uns percentatges especialment alts als Països Baixos (37,1 %), Finlàndia (31,7 %) i Luxemburg (33,1 %), però també elevats a Bèlgica (24,6 %) i França (22,7 %). En canvi, les proporcions més baixes corresponien a Romania (1,4 %), Bulgària (1,1 %) i Xipre (2,5 %). En termes agregats, dins de la UE-27, un 9 % de la població ocupada realitzava teletreball ocasionalment i un 5,4 % ho feia habitualment. Espanya mostrava una proporció de teletreball (8,3 %) una mica inferior a Catalunya.

Per tant, abans de la crisi sanitària aquest tipus de treball tenia una presència a Catalunya força inferior a la mitjana de la UE-27, i allunyada dels països capdavanters. Aquesta proporció relativament baixa del teletreball estaria relacionada amb l’especialització productiva, però també amb una cultura de treball altament presentista, de manera que l’economia catalana tindria un marge significatiu per augmentar el paper d’aquesta forma de treball si es té en compte la seva estructura productiva i ocupacional. 

Al llarg de la darrera dècada el teletreball ha anat augmentant la seva presència a Catalunya, si bé d’una manera lenta. L’any 2008, un 4,6 % de la població ocupada realitzava alguna forma de treball des del domicili (10,7 % a la UE), i durant els anys següents el pes va anar augmentant fins arribar a un màxim d’un 8,6 % l’any 2019 (14,4 % a la UE). En definitiva, fins abans de la pandèmia el creixement del teletreball havia estat lent, i el diferencial en comparació amb la UE pràcticament no s’havia reduït. L’any 2020 l’INE ha avançat la publicació de la submostra de condicions laborals, que inclouen les dades de treball a distància per al segon i tercer trimestre del 2020, també per tractar de recollir l’efecte que les mesures de confinament i de paralització de part de l’activitat productiva podien haver tingut en termes de teletreball. La informació per a Catalunya mostra que el segon trimestre del 2020 el teletreball va disparar-se fins a un 21,2 % de la població ocupada. El que va augmentar va ser la proporció de persones amb treball a distància habitual (de la meitat de dies o més), que va augmentar d’un 4,6 % a un 18,5 %. Aquesta dada reflecteix el fet que, arran del confinament, una part important dels treballadors va passar a realitzar la seva activitat laboral mitjançat teletreball de manera gairebé completa.

El tercer trimestre, quan es van relaxar les restriccions més estrictes i el confinament domiciliari del trimestre anterior, el percentatge de treball des del domicili va reduir-se fins a un 17,9 % de la població ocupada, si bé va continuar sent molt més alt que abans de la pandèmia. A Espanya el percentatge de teletreball del tercer trimestre va situar-se en un 14,5 % (el segon trimestre havia estat d’un 19,1 %), amb una baixada més forta que a Catalunya.

Per a més informació, descarregueu-vos l’Article d’economia relacionat.