Des de l’esclat de la COVID-19, la inflació ha presentat un comportament del qual gairebé no hi ha precedents en tota la sèrie històrica: un enfonsament durant els primers mesos de la pandèmia, i una escalada posterior, en un inici deguda, en part, a l’efecte base, però també deguda a factors més de fons, com els colls d’ampolla, l’increment sobtat de la demanda, i també a característiques estructurals i factors geoestratègics que han incidit de ple en els preus de l’energia i, de retruc, en els preus de la cistella de consum de l’IPC.

En paral·lel a l’IPC, existeix l’Índex de Preus Industrials (IPRI), que mesura l’evolució dels preus a sortida de fàbrica dels béns industrials fabricats i venuts en el mercat interior. Com que aquest índex inclou els preus de tota la cadena de producció (béns industrials, béns de capital o béns de consum), es pot considerar un indicador de l’evolució dels costos de producció al sector industrial. La trajectòria fortament ascendent que manté des de principis del 2021 reflecteix l’increment que han patit aquests preus com a conseqüència de l’encariment de les matèries primeres, dels productes energètics, del transport marítim, i també de determinats components de la cadena de producció que han pujat de preu com a conseqüència dels colls d’ampolla.

El que s’observa també és una divergència cada cop més pronunciada de l’evolució de l’IPRI català i de l’IPRI espanyol. Per exemple, el mes d’abril, el creixement interanual de l’IPRI a Catalunya va ser del 28,9%, mentre que per Espanya aquest valor va ser del 45,0%. La zona euro es mou en un valor intermig (36,8% interanual el març).

La causa d’aquestes divergències s’ha de buscar, sobretot, en l’estructura de ponderacions de l’IPRI de Catalunya i la d’Espanya. Els pesos de les branques de l’IPRI es basen en l’Enquesta Estructural d’Empreses, que indiquen les facturacions de les empreses de cada branca. D’acord amb aquesta dada, sabem que el pes del component energètic dins de la indústria catalana és relativament més petit que el pes que té dins d’Espanya, atès que tenim una indústria molt diversificada.

El component de l’energia de l’IPRI va créixer, a Catalunya, un 98,8 % a l’abril, mentre que a Espanya ho va fer un 119,0 %, una diferència considerable. Per tant, el component en què ens hem de fixar és el de l’energia, i aquí és on constatem que un dels factors que més influeix en l’evolució de l’IPRI és la composició del mix elèctric català. En primer lloc, destaca el fet que del total de l’energia generada a Catalunya l’any 2021, el 58,7 % tenia origen nuclear, i a Espanya aquest pes va ser del 20,7 %. En canvi, tenen un pes reduït les energies eòlica (6,6 %) i solar (1,2 %) a l’hora de proveir energia, un pes que a Espanya és significativament superior (23,5 % i 9,8 %, respectivament).

Els preus juguen un paper important en aquest mix elèctric. El cost de produir electricitat per a les indústries productores d’origen nuclear és força inferior al que han de fer front les productores de les energies solar i eòlica. En conseqüència, doncs, malgrat que els preus a Catalunya no són diferents dels espanyols, l’efecte composició dona com a resultat que les indústries productores d’energia a Catalunya tenen un cost menor per produir energia, perquè en el mix català abunden més les tecnologies “barates” com la nuclear.

Més enllà dels resultats divergents de l’IPRI, el que posa de manifest la composició de l’índex són altres aspectes importants, com per exemple l’escàs pes relatiu que les energies renovables tenen a Catalunya. Aquest debat és clau en una conjuntura com l’actual, on els combustibles fòssils i l’emergència climàtica marquen els moviments principals de la geoestratègia mundial.

*Volem agrair l’ajuda del Sr. Jesús Muñoz Malo, de l’Institut d’Estadística de Catalunya.