Durant l’any 2022, les altes taxes d’inflació i les incerteses econòmiques globals van fer tornar amb força el concepte d’estagflació, un fenomen present als anys setanta, quan l’economia experimentava una forta inflació en paral·lel a un estancament econòmic. Aquest terme descriu una conjuntura especialment complexa per a la política econòmica.

La disjuntiva tradicional entre el dinamisme de la demanda agregada i l’estabilitat de preus deixa de tenir sentit: els preus poden seguir una espiral creixent, malgrat la contracció de la inversió i el consum en termes reals. Les principals explicacions sobre l’estagflació dels anys setanta es podrien agrupar en quatre idees:

• El conflicte distributiu i l’espiral salari-preus.
• L’expansió monetària.
• L’alentiment de la inversió i l’erosió de la rendibilitat.
• L’esgotament dels factors històrics de l’expansió de postguerra.

El principal paral·lelisme entre tots dos episodis és un augment sobtat del preu dels hidrocarburs i altres matèries energètiques. Tot i que d’intensitat diferent, al final ha acabat impactant en altres components de la cistella de consum. Els gràfics següents comparen el comportament de la inflació general i de la inflació subjacent (aquella que exclou els productes amb preus més volàtils: productes energètics i aliments) en tots dos moments.

S’hi observa com l’augment dels preus derivat de l’encariment del petroli i altres matèries primeres acaba afectant en els casos d’una crisi inflacionària, l’impacte es fa sentir primer en el component més volàtil de la inflació, on les matèries primeres tenen molt més pes. De manera que la inflació general comença a créixer molt més que no pas la subjacent, que respon amb cert retard. Però a la llarga, la subjacent segueix l’ascens de la inflació general, és a dir, hi ha un efecte contagi dels components volàtils a la resta. Fins i tot quan la inflació general es modera o cau, la inflació subjacent es manté persistentment elevada en nivells superiors als de l’inici del xoc.

L’altre gran component d’una situació d’estagflació és la situació d’estancament econòmic, que es manifesta en forma de recessió i atur. En aquest segon aspecte també s’observen paral·lelismes, per la reducció d’uns ritmes de creixement molt elevats, fruit de la recuperació posterior a la pandèmia.

Durant les crisis del petroli, l’augment de l’atur i la seva persistència en el temps, després d’anys d’una situació general molt propera a la plena ocupació, permet fer-se una idea de la intensitat i la duració dels impactes d’aquestes crisis. Durant l’any 2022 i els primers mesos del 2023 no s’ha produït un augment de les taxes d’atur a la majoria de les economies avançades, més aviat al contrari, el mercat de treball es troba en un dels seus millors moments dels darrers anys.

Però encara és prompte per avaluar els efectes de les pujades de tipus d’interès per part dels bancs centrals en el refredament de la demanda de treball. Una analogia addicional entre la situació dels anys 2022-2023 i la de les crisis del petroli és el pas d’un període de tipus d’interès baixos a un de tipus alts. O més clarament, de les reduccions de tipus d’interès que havien precedit el xoc petrolier als dràstics augments que el van seguir per fer-hi front.

Malgrat les semblances, existeixen també diferències remarcables en el context i el desenvolupament dels dos episodis inflacionaris. Una primera discrepància té a veure amb la globalització de la inflació que s’ha produït en les darreres dècades. Si bé els mercats globals de matèries primeres van tenir un paper clau en la inflació dels setanta, la creixent integració de l’economia hauria atorgat també un pes decisiu a les condicions generals d’oferta i demanda globals.

La segona diferència té a veure amb el paper que els colls d’ampolla van jugar en els primers mesos d’acceleració dels preus durant el 2021, abans de la Guerra d’Ucraïna. Aquests colls d’ampolla reflecteixen la importància que en les darreres dècades han adquirit les cadenes globals de valor. Però també es deriven dels efectes d’una situació excepcional com la pandèmia mundial, que en va interrompre el funcionament.

Una tercera desavinença significativa té a veure amb la intensitat en energia provinent d’hidrocarburs de les principals economies. Tot i que el consum per càpita i l’ús total de recursos fòssils han crescut molt en les darreres dècades, el consum de petroli, gas i carbó per unitat de PIB ha viscut una tendència clarament decreixent. Cosa que ha contribuït a suavitzar els impactes de l’encariment del gas i el petroli sobre els preus interns i l’activitat econòmica.

La quarta diferència està relacionada amb els anomenats efectes de segona ronda i el paper del conflicte distributiu en ambdós episodis inflacionaris. Una situació d’inflació importada implica, per a aquelles economies que la travessen, un deteriorament de la relació real d’intercanvi, fruit de l’encariment d’importacions clau, amb els consegüents efectes sobre les rendes dels agents econòmics.

La distribució dels costos d’aquest empobriment és problemàtica des del punt de vista social i polític. Però també pot tenir conseqüències econòmiques preocupants si contribueix a reproduir o ampliar el creixement dels preus, com fou el cas dels setanta. Finalment, cal apuntar les discordances de fons pel que fa a l’estructura econòmica i els models de creixement entre els dos moments històrics.

La crisi dels setanta va impactar sobre unes economies industrials caracteritzades per ritmes molt alts de creixement del PIB, inversió en capital fix i productivitat (tant del treball com la productivitat total dels factors). En canvi, i precisament arran d’aquella crisi, la productivitat i la inversió han anat creixent de manera molt més lenta i irregular, mentre que el creixement econòmic ha esdevingut més volàtil i, de mitjana, considerablement més baix al típic de les dècades cinquanta, seixanta i part dels setanta.

Per a més informació sobre el tema, descarregueu-vos el Requadre 9 de l’Informe Anual de l’Economia Catalana 2022.