Un dels principals problemes estructurals del mercat laboral català al llarg de les darreres dècades ha estat la seva alta temporalitat i rotació, molt superior als estàndards europeus. L’elevada temporalitat ha generat una sèrie d’efectes negatius que han estat identificats per la literatura acadèmica: entre d’altres efectes, l’ocupació és molt sensible al cicle econòmic (en les recessions es produeix una forta destrucció d’ocupació); es registra menys productivitat agregada i pèrdua d’eficiència econòmica; hi ha un impacte negatiu en la qualitat del treball (pitjors condicions de treball i de carrera laboral, menys rendes salarials, etc); hi ha efectes indirectes en termes d’emancipació tardana de les generacions joves, etc. 

Quan la contractació temporal va introduir-se dins del marc legal espanyol l’any 1984, la temporalitat va disparar-se fins a arribar a màxims d’un 34,6% a Catalunya l’any 1994 (a Espanya va arribar a un 33,7% aquell any). Des d’aleshores, es van realitzar diverses reformes laborals per a reduir-la, sobretot dirigides a reduir la bretxa de costos entre la contractació indefinida i la temporal. Tot i això, els resultats havien estat modestos, i des de l’any 2014 la temporalitat restava força estable a Catalunya al voltant del 20%, encara per sobre de la mitjana de la UE (amb valors d’un 15%). Amb tot, la temporalitat a Catalunya ha estat inferior a la del conjunt de l’Estat a les darreres dècades, durant les quals Espanya ha mostrat les taxes de temporalitat més altes dins els estats de la UE.

L’abril del 2022 va entrar plenament en vigor una nova reforma laboral aprovada pel govern central. Els principals punts consisteixen en la restricció de l’ús de contractes temporals (ha d’existir una causa que justifiqui per què es fa un contracte temporal). En particular, s’ha eliminat la modalitat de contracte temporal que més s’utilitzava (el contracte d’obra i servei), i es restringeix molt l’ús de la segona modalitat més usada, el contracte temporal per circumstàncies de la producció. La durada màxima del contracte temporal queda establerta en sis mesos i només es pot utilitzar quan es produeixin increments ocasionals i imprevisibles de l’activitat que no puguin ser atesos amb els treballadors de l’empresa.

Al mateix temps, la reforma laboral converteix el contracte indefinit en l’opció per defecte. Dins dels indefinits, s’impulsa el contracte fix discontinu com una de les vies de flexibilitat de l’empresa, per atendre la temporalitat vinculada a l’estacionalitat, a les subcontractes i a les Empreses de Treball Temporal. En tot cas, el contracte fix discontinu, al ser indefinit, implica més drets, més indemnització i també major vinculació entre treballador i empresa.

Tots aquests canvis han conduït a que durant el 2022 i la primera meitat del 2023 s’hagi produït una forta davallada dels afiliats temporals (336.047 afiliats temporals menys en comparació amb desembre del 2021) i un creixement intens en els treballadors indefinits (han incrementat en 523.862 persones). Per tant, els indefinits han augmentat per la conversió de temporals i també perquè una part més gran de la nova ocupació generada és de naturalesa indefinida. De desembre del 2021 a juny del 2023, més de la meitat de la nova ocupació indefinida va ser a jornada completa (un 54,7% de l’increment), un 22,7% van ser indefinits a temps parcial i el 22,6% restant van ser fixos discontinus.

Això vol dir que la pèrdua de pes dels treballadors temporals ha estat molt més gran que el guany del pes dels fixos discontinus: el afiliats temporals han reduït el seu pes d’un 25,4% a finals del 2021 fins a un 12,8% el juny del 2023, mentre que el pes dels fixos discontinus ha passat d’un 2,1% a un 5,8% al mateix període.

Les dades de l’EPA també confirmen el creixement intens de l’ocupació assalariada indefinida i el retrocés de l’ocupació temporal. Això ha determinat una caiguda significativa de la taxa de temporalitat, que disminueix d’un 20,5% el 2021 fins a un 17,2% en el conjunt del 2022, mentre que el primer trimestre del 2023 ha assolit un mínim històric d’un 14,3%, un valor ja molt similar al de la UE-27 (13,2%) o de la zona euro (14,3%).

La reducció de la taxa de temporalitat a partir del 2022 ha estat generalitzada per grups d’edat, per gènere i per grans sectors d’activitat. Una de les reduccions més intenses és la de la temporalitat en els joves de 16 a 24 anys, que passa d’un 64,8% el primer trimestre del 2022 fins a un 48,3% un any més tard. La resta de grups d’edat presenta taxes de temporalitat per sota del 20% (la més baixa, d’un 6,3%, és la del grup de 55 a 64 anys). Una altra nota a destacar és que la davallada en la temporalitat s’ha concentrat al sector privat, que els darrers anys ja mostrava una temporalitat molt més baixa que el sector públic. El primer trimestre del 2023 la temporalitat al sector privat arriba a un mínim d’un 11,8%.

Tot i els senyals que apunten cap a una millora en l’estabilitat en el mercat de treball, caldrà més informació i un horitzó temporal més llarg per a avaluar els efectes de la reforma sobre múltiples dimensions, sobre variables com l’ocupació, l’atur o les rendes salarials. També caldrà veure si amb aquesta reforma s’ha aconseguit modificar el patró habitual d’ajust al mercat de treball en moments de crisi, que en el passat s’ha caracteritzat per destrucció molt intensa del treball temporal i d’altres formes precàries de treball.

Per a més informació, descarregueu-vos el requadre ampliat a l’Informe anual de l’economia catalana 2022.